CADA VEGADA ESTAM MÉS APROP, PERÒ NO SÉ DE QUÈ


Exposició individual a la Galeria Fran Reus, Palma, Mallorca.

Text de Gloria L. Cleries

Llagost, paisatge, col·lapse i camuflatge.

Un troç de tela espentat pels corrents marins ha quedat atrapat a la costa rocosa. L'aigua transporta el material tèxtil, que segurament es desfarà per la fricció amb la roca. L'aigua salada acabarà per dilatar les fibres entrellaçades del teixit, fent-les fràgils, diluint l'aglutinant i els pigments fins a descolorir la imatge.

A un món fluctuant com el que ens envolta, les imatges són com la tela des-pigmentada per l'aigua salada, fràgils i mal·leables, infinitament interpretables. Les contradiccions són també part de l'ecosistema visual i dels corrents de tendències i fluxos informatius. Un dels temes recurrents a les converses amb Sastre, és sempre la preocupació de la relació amb l'ecosistema i la producció material de les imatges. Es pot produir amb consciència ecològica? Les converses, sempre intermitents, encadenen reaccions i reflexions a partir d'alguna imatge compartida i algun esdeveniment incòmode. I és que la incomoditat és un estat d'alerta i vigília.

A les fotografies de Sastre, l'entorn es converteix en el punt de partida i l'observació en un exercici especulatiu reflexiu. Les converses ens porten cap al decreixement, aquest concepte – décroissance – critica el paradigma de creixement econòmic occidental i sol interpretar-se des d'una perspectiva negativa, com si fos un estat de paràlisis melancòlica, absurda. Contràriament, aquest concepte defineix una reflexió i responsabilitat conscient i col·lectiva, que convida a reduir el ritme frenètic de producció i consum massiu des d’un posicionament de justícia ambiental. Es tracta de crear possibilitats d'atenció i cura, en un context en crisis d'explotació de recursos naturals i de vides humanes i no humanes.

El decreixement podria ser la reacció natural a un entorn saturat d’urgència ecològica i del col·lapse climàtic. No obstant, aquesta urgència ecològica queda camuflada sota les imatges i els eslògans de benestar, progrés i benefici econòmic. La urgència queda camuflada. Com Sastre ens diu, a vegades és inevitable deixar-se endur pel corrent, que ens espenta cap a la roca repetitivament.

Algunes fotografies de Sastre estan impreses sobre tela. La superfície porosa de la seda és la culminació d'un procés de treball vinculat amb l'espera. Feta de fibra natural i composta principalment per proteïnes, la matèria mostra el resultat de la feina minuciosa de petites larves, que en silenci produeixen un material líquid que es solidifica i polimeritza en entrar en contacte amb l'aire. Es tracta, realment, d’una de les fases de metamorfosis, d'un procés de protecció i adaptació a l’entorn. El cuc de seda construeix una cuirassa, una membrana-closca-refugi de fibroïna i sericina. Com molts insectes, amfibis, crustacis, cnidaris, equinoderms i tunicats, el cuc de seda experimenta un procés de canvi radical, generalment acompanyat d’un canvi d’habitat i de comportament. Aquesta cuirassa és transformada en suport matèric i en fricció simbòlica de la transformació dels recursos naturals. El pigment, l'aigua i la tela ja no es poden deslligar del cuc de seda que menja les fulles de morera.

Sastre ens presenta un exercici de simbiosis amb l'ecosistema (visual i natural), que no es deixa veure, com el llagost ocult a una de les fotografies. Els colors del llagost són colors críptics per a camuflar-se, integrar-se amb la vegetació i l’entorn. La representació dels elements naturals i les frases camuflades són un pretext per convidar-nos a observar l'entorn amb atenció. Podem nosaltres els humans, com fan els cucs de seda, experimentar també un canvi radical per a adaptar-nos a un entorn en crisi?

No es tracta de desxifrar les imatges, sinó d'aprendre a mirar com mira un llagost.

Llagost, paisatge, col·lapse i camuflatge.


Gloria L. Cleries

Març 2022