I’VE BEEN THINKING A LOT ABOUT YOU LATELY

Video projection and audio loop (2'30"), mirror (100 x 70 cm), white dust, 2014.

Photographs taken at Lundgren Gallery, Mallorca and Es Polvorí, Ibiza.
Link to the video

I’ve been thinking a lot about you lately directly addresses the viewer through a series of phrases spoken by an artificial female voice. These phrases convey a strong sense of loneliness and isolation—feelings often associated with contemporary art spaces (except during openings or large-scale exhibitions). The emptiness of the space is further emphasized by the silent intervals between each phrase. This emptiness is used to transform the space—both physical and mental—into an intimate one between the artwork and the viewer.
A mirror reflects a projection. If the viewer looks directly into the mirror, they will only see a jumble of unintelligible letters and may be blinded by its glare, leaving them disoriented and without the meaning they were seeking. However, thanks to the mirror’s reflection, the text becomes legible on the wall of the room—as if emerging from its corner.

The viewer finds themselves reflected in the messages spoken by the voice—omnipresent, and even interpretable as all-powerful. At moments, it might feel like a dialogue, though in reality, it is a unidirectional monologue in which the female voice is the protagonist.
This synthetic voice recites a series of sentences that are, in fact, a self-definition of the artwork itself. A self-definition that constantly seeks to justify its own existence. Each phrase has meaning on its own, but together they tell the story of the relationship between the artwork and the viewer. A relationship that is often fleeting (lasting only as long as the viewer remains in the room), but may linger forever in memory. Ultimately, it is a voice on loop—condemned, in a way, to repeat itself endlessly in order to sustain its relevance.

PHRASES THAT APPEAR IN THE WORK:

I’VE BEEN THINKING A LOT ABOUT YOU LATELY.

NOT FOR ANYTHING IN PARTICULAR I SUPPOSE.

BUT YOU’RE SOMETHING THAT COMES INTO MY MIND ONCE IN A WHILE.

LIKE AN UNDERLYING MEMORY THAT COMES TO THE SURFACE WHEN I’M OFF GUARD.

I LIKE TO KNOW THAT YOU’RE HERE.

EVEN THOUGH SOMETIMES YOU’RE NOT.

THERE’S SOMETHING ABOUT YOU THAT MAKES YOU VERY SPECIAL.

EVEN THOUGH YOU DON’T SAY ANYTHING.

EVEN THOUGH YOU NEVER OPEN YOUR MOUTH.

I RECOGNISE YOU SIMPLY BY YOUR PRESENCE AND YOU GIVE ME

THAT TRANQUILITY THAT I MISS FROM THE REST.

I DON’T CARE ABOUT YOUR IMPERFECTIONS.

THIS IS OUR SPACE.

IT’S JUST YOU AND ME HERE.

EVEN THOUGH SOMETIMES THERE ARE OTHER PEOPLE WATCHING.

YOU KNOW THAT I SAY ALL OF THIS ONLY TO YOU.

BECAUSE ONLY YOU AND I KNOW WHAT WE’RE TALKING ABOUT.

YOU’RE THE ONLY ONE WHO UNDERSTANDS ME.

BECAUSE ONLY YOU ARE YOU.

DON’T FORGET HOW MUCH I LOVE YOU.

—
I’ve been thinking a lot about you lately interpel·la directament l’espectador, mitjançant una sèrie de frases reproduïdes per una veu femenina i artificial. A través d’aquestes frases, s’evidencia una forta idea de solitud i aïllament, tan típica dels espais artístics contemporanis (a excepció dels dies d’inauguració o de les macroexposicions). Un espai buit, que es fa encara més evident entre els espais de temps-silenci entre frase i frase. Aquest buit s’aprofita per convertir l’espai (físic i mental) en un espai íntim entre l’obra i l’espectador.

Un mirall reflecteix una projecció. Si l’espectador mira directament el mirall, només veurà un cúmul de lletres inintel·ligibles i possiblement quedarà enlluernat pel reflex de la mateixa, deixant-lo desorientat i sense el sentit que cercava trobar. Però gràcies al rebot del reflex del mirall, aquesta es torna intel·ligible sobre la paret de la sala. Com si sortís del vèrtex de la mateixa.

L’espectador es veurà reflectit en els missatges que emet la veu, omnipresent, i que fins i tot es podria interpretar com una veu totpoderosa. En algun moment pot semblar que es tracti d’un diàleg, encara que en realitat sigui un monòleg unidireccional, on la veu femenina és la protagonista.

Aquesta veu sintètica recita una sèrie de frases que, en realitat, resulten ser una autodefinició de la pròpia obra. Una autodefinició que busca constantment autojustificar-se. Les seves frases tenen sentit individualment, però conjuntament narren la relació entre l’obra d’art i l’espectador. Una relació que moltes vegades és efímera (dura el que dura la presència de l’espectador dins la sala), però que també pot acompanyar-lo per sempre si la recorda. Al cap i a la fi, es tracta d’una veu en “loop”, condemnada d’alguna manera a repetir-se infinitament per perpetuar la seva validesa.

—I’ve been thinking a lot about you lately interpela directamente al espectador, mediante una serie de frases reproducidas por una voz femenina y artificial. A través de estas frases, se evidencia un fuerte idea de soledad y aislamiento, tan típico de los espacios artísticos contemporáneos (a excepción de los días de inauguración o de las macroexposiciones). Un espacio vacío, que se pone aún más de relieve entre los espacios de tiempo-silencio entre frase y frase. Este vacio se aprovecha para convertir el espacio (físico y mental), en un espacio íntimo entre la obra y el espectador.

Un espejo refleja una proyección. Si el espectador mira directamente al espejo, solo verá un cúmulo de letras ininteligibles y posiblemente se verá deslumbrado por el reflejo de la misma, dejándolo desorientado y sin el sentido que buscaba encontrar. Pero gracias al rebote del reflejo del espejo, esta se vuelve inteligible sobre la pared de la sala. Como si saliera del vértice de la misma.

El espectador, se verá reflejado en los mensajes que emite la voz, omnipresente, e incluso pudiéndose interpretar como una voz todopoderosa. En algún momento puede parecer que se tratara de un diálogo, aún que en realidad sea un monólogo unidireccional, donde la voz femenina es protagonista.

Esta voz sintética, recita una serie de frases, las cuales, en realidad resultan ser una autodefinición de la propia obra. Una autodefinición que busca constantemente autojustificarse. Sus frases tienen sentido individualmente, pero conjuntemente narran la relación entre la obra de arte y el espectador. Una relación que muchas veces es efímera, (dura lo que el espectador está dentro de la sala), pero también puede acompañarle para siempre cuando la recuerde. Al fin y al cabo, se trata de una voz en “loop”, condenada de alguna manera a repetirse infinitamente para perpetuar su validez.