I'VE GOT TO HERE

Curated by Tolo Cañellas at Galeria Fran Reus, 2015.
Exhibition text by Tolo Cañellas

Bartomeu Sastre (Palma de Mallorca, 1986), creates situations that, in line with his artistic practice—based on the use of words as a raw material and essential part of being human—propose a vital reflection on the permanent state of emergency and restlessness in which we live. We are expected to stay up to date at all times and in all areas (work, social and romantic relationships...). He aims to highlight the precariousness we are immersed in regarding these issues, as, even though we may think we are meeting the expectations imposed by capitalist society and ourselves, most of the time, we are not.

There is something in this entire system that doesn’t work and ends up producing anxiety, helplessness, and a constant state of disappointment. Sastre raises awareness of this by using elements metaphorically associated with this critical situation—thermal blankets—as supports to write words on—using vinyl, stencils, and spray paint—as if they were desperate protest banners. He manipulates them at will, infusing them with irony and a touch of humor. Presented with an aesthetic approach, these works emphasize irony and, in a way, pervert the meaning of the phrases themselves, stripping them of their original significance. He also introduces sculptural pieces, combining them with found wood and glass, held together by pressure clamps, adding a greater sense of fragility to the work. The white, aseptic space becomes a site of protest—normally associated with the street—where all elements are deployed in a dysfunctional way. The artist offers his interpretation of some pieces, which is not the only one. For the small banners with four anchoring points, he uses tensioned elements (clamps or elastic bands) to hold them up. They can be hung from all four points or just one, thus creating new versions of the same piece. From wall to ceiling, with a single anchor, on the floor or behind another piece—forcing the viewer to shift perspectives to discover parts of the exhibition not immediately visible on first viewing. Through the use of emergency blankets, the artist seeks to assist and protect the viewer, inviting the public to care for and support each other. “This project is motivated by the current socio-economic situation. It doesn’t even have to be called a crisis; it’s simply a state of being which, even though it may seem extraordinary and unique, we may need to get used to living in,” the artist explains.

To further emphasize this discontent through his slogans, the exhibition literally moves out into the street—specifically, onto a balcony in Palma’s Plaça Major—as an off-site installation, thus activating both private and public space and broadening its audience. The ultimate goal is to generate critical reflection on the current situation.

Text by Tolo Cañellas

—
Bartomeu Sastre (Palma de Mallorca, 1986), planteja situacions que, seguint la seva línia de treball basada en l’ús de la paraula com a matèria primera i essencial de l’ésser humà, proposen una reflexió vital sobre l’estat permanent d’emergència i inquietud en què ens trobam. Se’ns exigeix estar a l’última en tot moment i en tots els àmbits (feina, relacions socials i sentimentals...). Intenta posar el focus sobre la precarietat en què estam immersos en relació amb aquests temes, ja que, encara que pensem que estam complint amb les expectatives generades per la societat capitalista i per nosaltres mateixos, la majoria de vegades no és així.

Hi ha alguna cosa en tot aquest entramat que no funciona i que només aconsegueix generar-nos ansietat, impotència i un estat de decepció constant. Sastre fa aquesta crida d’atenció, denunciant aquest fet mitjançant l’ús d’elements associats, metafòricament, amb aquesta situació límit —mantes tèrmiques— com a suport per utilitzar la paraula escrita —vinil, plantilles i esprai— a manera de pancartes desesperades, que ell manipula al seu gust, no exemptes d’ironia i tocs d’humor. Presentat des de l’esteticisme, posa l’èmfasi en aquesta ironia i, en certa manera, perverteix el sentit de les pròpies frases, fins a despullar-les del seu veritable significat. També introdueix peces escultòriques, combinades amb fustes i vidres trobats, subjectats amb sergents de pressió, conferint una major fragilitat al sentit de l’obra. L’espai blanc i asèptic esdevé un terreny de denúncia (habitualment associat al carrer), desplegant tots els elements de manera disfuncional. L’artista proposa la seva visió d’algunes de les peces, que no és l’única possible. En el cas de les petites pancartes amb quatre punts d’ancoratge, per a les quals empra elements en tensió (sergents o gomes elàstiques) per subjectar-les, poden penjar-se dels quatre punts o només d’un, generant així noves visions d’una mateixa obra. De la paret al sostre, amb un sol ancoratge, a terra o darrere una altra obra. Això obliga el visitant a adoptar diferents punts de vista per descobrir algunes de les peces, que no són visibles en un primer recorregut. Mitjançant les mantes d’emergència, es pretén assistir i protegir l’espectador. Convidant el públic a protegir-nos i ajudar-nos mútuament. “Aquest projecte està motivat per la situació socioeconòmica actual. Tampoc cal que en diguem crisi, és simplement un estat que, encara que ens sembli extraordinari i únic, potser ens haurem d’acostumar a viure-hi”, apunta l’artista.

Per reforçar encara més aquest descontentament a través de les seves consignes, l’exposició surt, literalment, al carrer, concretament a un balcó de la Plaça Major, a manera d’“off-site”, activant així doblement l’espai privat i el públic, ampliant l’abast del públic receptor. La intenció final és generar una opinió crítica respecte de la situació actual.

Text de Tolo Cañellas

—
Bartomeu Sastre (Palma de Mallorca, 1986), plantea situaciones, siguiendo su línea de trabajo basadas en el uso de la palabra como materia prima y esencial del ser humano, propone una reflexión vital sobre el estado permanente de emergencia e inquietud, donde se nos exige estar a la última en todo momento y en todos los ámbitos (trabajo, relaciones sociales y sentimentales...) Tratando de llamar la atención sobre la precariedad en la que estamos inmersos en relación a estos temas, ya que, aunque pensemos que estamos cumpliendo las expectativas, generadas por la sociedad capitalista y por nosotros mismos, la mayoría de las veces no es así.

Hay algo en todo este entramado que no funciona y lo único que acaba generándonos es ansiedad, impotencia y un estado de constante decepción. Sastre realiza esa llamada de atención, denunciando este hecho mediante el uso de elementos asociados, metafóricamente, a esta situación límite —mantas térmicas— como soporte para utilizar la palabra escrita —vinilo, plantillas y spray— a modo de pancartas desesperadas, que él manipula a su antojo, no exentas de ironía y toques de humor. Presentado desde el esteticismo, haciendo hincapié en esa ironía y, en cierto modo, pervirtiendo el sentido de las propias frases, llegándolas a despojar de su verdadero significado. También introduce piezas escultóricas, combinándolas con maderas y cristales encontrados, sujetas con tornillos de apriete, confiriendo una fragilidad mayor al sentido de la obra. El espacio blanco y aséptico, se convierte en terreno de denuncia, (comúnmente asociado a la calle) desplegando todos los elementos de manera disfuncional. El artista, propone su visión de algunas de las piezas, no siendo la única. En el caso de las pequeñas pancartas con cuatro anclajes, para las que utiliza elementos en tensión (gatos o elásticos) para sujetarlas, pueden colgarse de los cuatro o elegir tan sólo uno, cambiando y generando nuevas visiones de una misma obra. De pared a techo, con un anclaje, en el suelo o detrás de otra obra. Obligando al visitante a tomar, en ocasiones, diferentes puntos de vista, para ir descubriendo algunas de
las piezas, no visibles tras un primer recorrido. Mediante las mantas de emergencia se acude a auxiliar y proteger al espectador. Invitando al público a protegernos y ayudarnos los unos a los otros. “Este proyecto está motivado por la situación socio-económica actual. Tampoco tiene porqué llamársele crisis, es simplemente un estado que aunque nos parezca extraordinario y único, quizás tengamos que acostumbrarnos a vivir en él” apunta el artista.

Para enfatizar más aún este descontento a través de sus consignas, la exposición sale, literalmente, a la calle, concretamente a un balcón de la Plaza Mayor, a modo de off-site, activando así doblemente, el espacio privado y el público, ampliando el abanico de receptores. La intención última es la de generar una opinión crítica respecto a la situación actual.

Texto de Tolo Cañellas