LA TERRA SE DESPULLA;
SÓN ESQUELETS ELS ARBRES DESNÚS DE FRUIT I FULLA;

2025. Site-specific installation at the Joan Alcover Library, Palma, Illes Balears, Spain.

Phrase taken from the poem Resfa by Joan Alcover, published in the book Poemes bíblics (First edition 1918).

Black vinyl, windows, dry branches, pots and gravel.
Variable measurements. Approximately 15 m (6 windows of 221’6 x 51’6 cm and the space between them).

Link to the documentary video of the work: https://youtu.be/G24G2hZ_eWs

Obra realitzada per a l’exposició col·lectiva Biblioteques en flames (2025), comissariada per Francesco Giaveri. A partir de la invitació del comissari a participar en una exposició centrada en el concepte de biblioteca, l’artista decideix extreure una frase d’un dels llibres que formen part del mateix fons bibliogràfic de la Biblioteca Joan Alcover, espai que acull la seva intervenció.

Després de diverses visites a la biblioteca, Sastre observa el joc de llums i ombres que s’hi produeix gràcies als dobles finestrals oposats de l’edifici, projectat pels arquitectes Duch-Pizà. A partir d’aquesta observació, concep una instal·lació que pren com a punt de partida una frase extreta d’un llibre de les seves prestatgeries i la situa als vitralls de l’espai. La inscripció es combina amb restes de vegetació local —branques i fulles provinents de les podes dels parcs propers—, configurant una mena de projecció interior discreta, i camuflada.

La intervenció està sotmesa als ritmes i condicions de la natura: al cicle solar, a les variacions climàtiques, a la presència o absència de núvols. Es tracta d’una obra efímera i alhora contínua, ja que s’activa i s’esvaeix diàriament, repetint-se en un cicle que depèn de la llum del sol. Aquesta naturalesa canviant i imprevisible inverteix la relació habitual entre l’ésser humà i l’entorn: som nosaltres, els espectadors, qui hem d’adaptar-nos al seu ritme i no a l’inrevés.

L’obra, integrada subtilment en l’arquitectura de la biblioteca, es manifesta de manera diferent segons el moment del dia. Els usuaris habituals poden percebre com la frase apareix i desapareix, desplaçant-se per l’espai a mesura que la llum es mou. En canvi, els visitants que s’hi acostin amb la intenció de veure l’exposició poden trobar-se-la o no, depenent del moment del dia o de les condicions meteorològiques. Aquesta incertesa introdueix un component d’aleatorietat i vulnerabilitat que esdevé central en la proposta.

Tal com assenyala Sara Ahmed (2016), la vulnerabilitat pot operar també com un dispositiu de poder. En aquest cas, és l’obra la que es mostra vulnerable davant la naturalesa, però és precisament aquesta fragilitat, aquesta delicadesa i immaterialitat, allò que la fa poderosa. Tot i inscriure’s en una poètica de la desaparició, la seva presència —per breu i contingent que sigui— esdevé un gest de resistència i una afirmació de la relació interdependent per poder existir, entre l’art, natura i paraula.